Desigualtat i exclusió social

(PONÈNCIA INTRODUCTÒRIA AL DEBAT)

Jordi Navarro Lliberato

Per inclusió social entenem la possibilitat que totes les persones, sense distinció de cap mena, tinguin les oportunitats i els recursos necessaris per participar plenament en la vida econòmica, social i política, tinguin cobertes les seves necessitats i permeti a tothom ser reconegut com a ple membre d'una comunitat. Per tant, està relacionada amb els conceptes de cohesió i justícia social.

Els canvis que s’han donat a les nostres societats en les últimes dècades no es poden associar únicament amb la manca de recursos econòmics. Així sorgeix l’exclusió social com un procés multidimensional i dinàmic on convergeixen diferents situacions de necessitat, originades en diferents àmbits socials de participació i convivència.

Els principals àmbits que poden desencadenar processos d'exclusió social

• Laboral: atur, treball precaris, sou insuficient, etc.
• Econòmic: manca de recursos econòmics, renda baixa, etc.
• Formatiu: baix nivell formatiu, analfabetisme funcional, etc.
• Sociosanitari: dependència, malalties estigmatitzades, cròniques, discapacitat, etc.
• Residencial: entorn degradat i/o ghettitzat, impossibilitat d'accés a un habitatge, etc.
• Relacional: dificultats o inexistència de xarxa familiar, amistats,veïnal, etc.
• Polític/ciutadà: impossibilitat d'accés als drets o a les polítiques socials, etc.

D’altra banda, les possibilitats de tenir dificultats en cadascun d’aquests àmbits estan relacionades amb la situació de la persona en relació amb la classe social, el gènere, l'etapa del cicle vital, l'origen o la discapacitat. Així doncs, haver nascut en un entorn de pobresa, ser una dona, abandonar el mercat laboral i jubilar-se o tenir una discapacitat poden afavorir l’exclusió social.

Tot i que l'exclusió social és inherent als valors i a l'estructura del sistema capitalista especialment amb la crisi actual, l'espai de vulnerabilitat i exclusió social s'amplia, i cada vegada més persones que fins ara havien viscut en un cert benestar veuen com perden qualitat de vida i veuen en perill la satisfacció de les necessitats bàsiques. Alguns exemples són les famílies monoparentals amb dificultats de compaginar vida laboral i familiar, els joves amb dificultats a l'hora d'emancipar-se o l’augment del nombre de llars on cap membre treballa.

La inclusió i la cohesió social haurien de convertir-se en l’objectiu comú de les polítiques i les intervencions realitzades des dels diversos agents socials que volen garantir la igualtat d’oportunitats, la dignitat de totes les persones i la justícia social.

Una diagnosi sobre la desigualtat social i l'exclusió social passa per conèixer amb dades, el més científiques i objectives possibles, quina és la realitat sobre aquest àmbit a Tarragona, però aquí sorgeix un dels principals problemes i crítiques sobre la política social de les diferents institucions públiques, especialment del govern municipal: no existeix cap instrument de coneixement de les desigualtats socials que tingui vocació de permanència en el temps, que permeti poder realitzar comparacions longitudinals i el que és més important, un element bàsic per afrontar la planificació de serveis socials tant pel que fa a les necessitats existents com a les emergents per abordar amb fermesa polítiques preventives i pal·liatives.

Si no existeix un instrument amb aquestes característiques es fa evident que no existeix tampoc, com a tal, cap Pla d’acció social on es concretin operativament els objectius previstos en coherència amb la realitat social i les necessitats socials detectades. Això ens indica que el govern municipal no aborda la seva política en matèria social amb eficàcia ni eficiència, malbaratant conseqüentment recursos, no apostant per una autèntica política de prevenció i on els problemes socials sols es van tapant, encobrint o contenint amb polítiques de caire assistencial, des de la immediatesa i la urgència.

Aquesta manca de criteris i directrius en política social, sols es veu contrarestada amb la professionalitat i l'esforç dels tècnics i de l'acció social de determinades entitats no lucratives de caire local….. I això és greu, molt greu, si tenim present que són moltes les persones que a Tarragona pateixen situacions d'exclusió social. Tot i que des de l'any 2009 existeix formalment l' Observatori Social de Tarragona depenent de l'IMSST i del Pla d'Inclusió i Cohesió Social, aquest és un espai d'informació, intercanvi i difusió dels diversos treballs d'anàlisi dels fenòmens d'inclusió social a la ciutat però que, contradictòriament al seu nom no té com a finalitat aportar dades sobre les desigualtats socials a Tarragona pels diferents àmbits d'inserció i la seva evolució al llarg del temps i contribuir, en aquest sentit, a millorar el disseny de les polítiques socials en pro d’una major igualtat i justícia.

A manca d'un observatori social de debò, hem de recórrer a les poques iniciatives que en aquest sentit s'han realitzat per fer-nos una idea aproximada de la desigualtat i l'exclusió social a Tarragona.

Any 2001: Un estudi de Càrites -menyspreat per l'equip de govern d'aleshores CiU- ens alertava que un 14,1% de la població de Tarragona vivia en situació de pobresa

Any 2007: Novament Càrites encarrega un estudi, en aquest cas elaborat per la URV i en període de govern del PSC que no n'extreu les accions socials que se'n haurien de derivar.  Aquest estudi és el darrer del que es disposa.  Refereix que un de cada cinc ciutadans de Tarragona, el 20%, viuen en situació de pobresa. Aproximadament 27.000 tarragonins viuen amb uns ingressos inferiors al llindar de pobresa, (per a una persona que viu sola 7.560 € a l'any i per a una parella amb dos fills, 15.876 € anuals). L'estudi remarca que existeix una clara diferència social entre els barris de Llevant i Ponent. El risc a la pobresa està generalitzat en els barris de Ponent de Riu-Clar, Floresta, Icomar (56%) i Camp Clar (48,1%), afectant gairebé a més de la meitat dels seus habitants. En canvi, en els barris de Llevant (4,9%) i a l'Eixample nord (10,4%), les taxes de pobresa són molt inferiors a la mitjana.

S'observa també que la pobresa està feminitzada i que són les dones majors d'edat les que presenten percentualment les taxes més elevades. Així, es calcula que més d'un 80% de les llars on resideix una persona jubilada, amb menors ingressos, és dona. Gairebé la meitat de les llars formades per una dona, jubilada i viuda té uns ingressos anuals inferiors a la línia de la pobresa, fet que suposa que el sistema de protecció pública resulta insuficient.

L'estudi detecta també altres tres tipologies de llars especialment vulnerables: les encapçalades per una persona jove, les que són resultat d'un procés de ruptura familiar com la separació o el divorci i, finalment, les formades per immigrants. Més d'una tercera part dels immigrants de Tarragona són pobres.

Ambdós estudis són anteriors a la crisi econòmica. No cal fer massa més estudis per afirmar que la crisi ha fet empitjorar aquesta situació, ampliant els sectors de població en risc de pobresa i fent més dures les condicions de vida de les persones pobres. Els estudis fets a nivell de Catalunya mostren que hi ha factors que duen les persones a tenir més risc de caure en la pobresa: ser una dona gran i vídua, ser una persona immigrada, no poder treballar per una malaltia, ser una dona sola amb infants a càrrec,... en aquesta línia un estudi de la URV del 2009 rebel·la que la pobresa femenina és una pobresa amagada ja que els resultats evidencien que hi ha més incidència de la pobresa en el col·lectiu femení, que existeix una pobresa implícita que afecta de forma específica a les dones al si de la institució familiar i que les abocaria, en cas de quedar-se soles, a una situació d'elevada vulnerabilitat social.

La pobresa no és una cosa aïllada, no és un estat, és un procés que sovint s'analitza des de característiques com ètnia, gènere, edat, tipus de llar, llocs de procedència , essent la classe social la gran oblidada dels estudis de pobresa, desigualtat inherent al sistema de producció capitalista i que permet poder afirmar que la pobresa no és només conseqüència de la crisi econòmica i que per eradicar-la cal mesures de caràcter més estructural que garanteixin la autonomia de les persones.

El moment actual no és sols una època de crisis, estem davant d'un canvi d'època econòmica, política i social i d'un nou model d'acció social encara en construcció, temps de incerteses, de liquiditat i complexitat. Hi ha un increment de les persones que accedeixen als serveis socials -74% d'increment des del 2009, 249% d'increment d'usuaris a Creu Roja i Càrites- amb una demanda que no s'atura de cobertura de necessitats bàsiques (alimentació, subministraments, pèrdua d'habitatge, deutes ...), de les persones amb malalties socials, de les llistes d'espera per ser atesos, de les tensions intrafamiliars, de les necessitats de suport psicològic... a les que s'ha sumat un nou col·lectiu de persones que estan accedint-hi per primera vegada. Ha augmentat la pobresa i la marginalitat però han disminuït els recursos per finançar la política social, i les prestacions i serveis per al benestar social es congelen i es redueixen mentre s'està produint una subliminal i persistent campanya d'acondicionament mental que té com a missatge la mort de l'Estat del Benestar i que no hi ha alternatives.  L'encàrrec polític als agents socials interioritzat per una bona part dels mateixos i de la pròpia ciutadania és convertir l'acció social en gestió de prestacions i ajudes assistencials caient en l'anomenada social burocràcia i la deshumanització, portant-nos a polítiques basades en el xec -ajudes d'urgència, aliments, RMI-, imposant una visió assistencialista, arbitrària i graciable dels serveis socials i abandonat el treball  socioeducatiu, el comunitari i els objectius de cohesió, inclusió i justícia social.

La lògica que domina en la acció social és de conservadorisme en les formes i pràctiques, que posa l'èmfasi en l'estructura formal, en les competències, en el “això a qui li toca?” o el “ells, vosaltres, nosaltres” o el “sempre s'ha fet així” ... El disseny dels programes segueix massa generalment una via vertical, de fora a dins, de dalt a baix, que situa als professionals i a les persones usuàries com a espectadors, fent-los oblidar la seva capacitat d'iniciativa, creativitat, innovació i crítica constructiva …

Les intervencions, majoritàriament, s'aborden des del tractament individual excloent el treball grupal i comunitari i oblidant les xarxes de suport de les que disposen les persones i el treball en xarxa amb aquelles entitats i institucions que també hi incideixen i accions com apoderar l'individu dins la comunitat, crear xarxes de suport mutu, comunitats d'aprenentatge, promoure l'autogestió, el treball grupal socioeducatiu de proximitat des d’aspectes, socioterapèutics, d'autoajuda i  de suport ....

Qui decideix quina política social fer a Tarragona ja no és l'equip de govern, està intervenit, voluntàriament intervenit per la LRSAL, una llei que suposa un atemptat al  municipalisme, especialment en matèria social, ja que debilita la autonomia local i fa dels governs locals una Administració de gestió tutelada atès que només poden exercir competències diferents de les pròpies i les delegades quan no es posi en risc la sostenibilitat financera de la hisenda municipal. Des d'aquest discurs, assumit tecnocràticament pel govern municipal, no existeix l'obligació de garantir drets, apostant per les polítiques assistencials que cobreixin necessitats bàsiques. No hi ha lloc per les transferències de capital, pels processos i itineraris d'inserció social, per polítiques de rendes garantides, pels plans de desenvolupament comunitari.

Tampoc es creu en el paper de les entitats sense ànim de lucre i en les associacions comunitàries, especialment en aquelles de caire local, que treballen des de la proximitat. No es generen sinergies ni espais de gestió cívica amb clau de coresponsabilització, no des de la subsidiarietat o des de l'òptica de la prestació de serveis com a precarització dels serveis. El govern municipal menysté la incorporació de clàusules socials en els concursos públics per que la gestió no es faci des de criteris de mercantilització i s'aposti per la xarxa local de proximitat no lucrativa o per estratègies de treball col·laboratiu així com potenciació del desenvolupament de les entitats a partir de l’afavoriment d’aquestes en les iniciatives del territori

L'acció social no s'aborda tampoc des de la integralitat en les actuacions i es desvincula dels drets socials de l'educació, la sanitat, el treball o el dret a l'habitatge. S'ha de trobar la manera de treballar de manera no assistencialista garantint les necessitats bàsiques a col·lectius d'exclusió social en àmbits com l'alimentació, roba, habitatge, cercant fórmules de gestió cívica a través de processos col·lectius i la i corresponsabilització pública. … L'objectiu no ha de ser que les persones en situació de pobresa i/o exclusió social estiguin millor l'objectiu és que tinguin els drets socials garantits i un treball digne, cal convertir el wellfare benestar en workfare tot realitzant polítiques actives locals d'ocupació i que afavoreixin als col·lectius o les zones que realment més ho necessiten.

És clau construir una cultura de suma d’espais, agents i pràctiques d’acció social i comunitària, generant espais de compromís social, de fraternitat, guanyar la partida a les retallades i a la vella concepció assistencial, polititzant el valor del significat col·lectiu i fraternal de la comunitat, no des de la subsidiarietat o la beneficència sinó des de la corresponsabilitat, els drets i la justícia social.

Ens toca pensar en la manca de suport a les famílies, a les persones amb malaltia mental, en la precària atenció a la dependència i les persones grans, en les dificultats de la població nouvinguda, en la  nova pobresa, en els dèficits dels serveis d'inserció laboral, en el suport a l'autoocupació, en les barreres arquitectòniques i socials,  en les dificultats de convivència per les diferents formes d'assimilació, de la feminització de l'exclusió social, en l'abandonament escolar, en les escoles d'alta complexitat, en la formació ocupacional,  en les dificultats de cohesió social, en les dificultats d'accés a l'habitatge ... en definitiva en com fer una ciutat més igualitària, inclusiva i amb justicia social.