El model productiu a Tarragona

(Laia Estrada i Marc Ferré)

I. La Tarragona prèvia als pols de desenvolupament franquista

Tarragona, històricament havia estat una vila que es dedicava a les activitats agrícoles i pesqueres, i a diferència d’altres ciutats com Reus o Valls, la nostra no era una zona dinàmica industrialment i comercial. Els segles XVIII i XIX no acullen una burgesia autòctona, com la que albergaven les altres dues grans viles de les comarques del Camp. Sembla que vulguem anar massa enrere, però per a conèixer el present és necessari partir del passat. Cal conèixer aquests detalls, doncs, per a comprendre que la industrialització a la nostra ciutat va ser un procés exogen, amb la petita excepció de l’activitat que es desenvolupava al voltant del port. A la ciutat, només dues grans fàbriques (Tabacalera i Campsa) s’instal·laren a la ciutat just abans de la guerra civil espanyola.

II. Tarragona, paradís de la indústria Química

No va ser fins a als anys seixanta i setanta, que Tarragona passa de ser un nucli fonamentalment burocràtic i administratiu, a una ciutat industrial i de serveis, nodrida de la mà d’obra barata que representaven els i les immigrants que fugien, majoritàriament, de les zones rurals andaluses i extremenyes. No ens podem aturar, per raons d’espai, ni en la manca de condicions de la ciutat per a acollir tota aquesta població, que es va veure forçada a viure en un primer moment en barraques que aconseguiren transformar en barris dignes gràcies a la lluita organitzada; ni tampoc en les conseqüències d’aquesta manca de planificació que impossibilitava una bona integració cultural, i que duia peu a la creació de guetos.

La nostra ciutat no va perdre en cap cas la seva titularitat de capital administrativa (del règim), fet que provoca que encara avui puguem veure la ciutat com a “feudo de militars i capellans”, però el cert és que a Tarragona les activitats industrials i de serveis van experimentar un fort creixement arran del període “desarrollista” de la dictadura franquista. La ciutat va ser venuda a les empreses foranes, a qui el govern franquista va proporcionar tota mena de facilitats perquè s’hi instal·lessin i, particularment, a la indústria química. Tot plegat, a més, acompanyat de la manca d’ordenació urbanística ja esmentada, que facilitava que les indústries s’implantessin a corre-cuita, evitant possibles oposicions.

La gran horta que hi havia a la desembocadura del Francolí desapareix amb la implementació de la petroquímica, que eixuga els aqüífers i salinitza les aigües que regaven els conreus. Els terrenys agrícoles passen ràpidament a formar part del teixit industrial, tant per als polígons com per a acollir la mà d’obra a la que explotaran. De Camp Clar, Riu Clar, només en queda el nom.

III. Les darreres dècades

Les darreres dècades, però, la ciutat ha experimentat el mateix fenomen que arreu dels Països Catalans i tots els territoris que pertanyen a Occident (també anomenats els estats centrals): ha passat de la industrialització a la terciarització, passant per un complet abandonament de les activitats agràries. La major part dels recursos naturals del nostre municipi, doncs, s’han adreçat alimentar les activitats industrials i urbanes.

A continuació es mostra una taula comparativa de la població ocupada segons els grans sectors d’activitat, al llarg de 1991, 2011 i 2011, que mostra un patró força comú a les ciutats d’arreu de l’estat espanyol: una dependència del sector serveis, la importància del sector de la construcció, que experimenta una forta davallada arran la crisi capitalista del 2008, i una presència femenina focalitzada en els serveis i que, curiosament, només experimenta un creixement relatiu en el sector primari.

El que veiem, com dèiem, no dista massa de la distribució que trobem a la Comunitat Autònoma de Catalunya:

En relació al sector de la construcció és indispensable recordar que Tarragona no ha estat una excepció a l’especulació urbanística. Terres Cavades, l’ARE de St. Salvador o la Vall de l’Arrabassada en són alguns exemples.

IV. La realitat actual

a) Sector Primari

Tal i com hem descrit, la indústria tarragonina devasta l’activitat agrària. Acaba amb els terrenys agrícoles de la nostra ciutat, directament i indirectament, de manera que avui en dia només queda una zona a prop del Gaià, als Monnars, i a alguna zona a la Vall del Francolí. La situació ramadera encara és pitjor, i només queda un pastor a la nostra ciutat.

En quant a la pesca, cada dia hi ha una flota més petita, doncs tal i com passa amb les explotacions agràries, cada cop n’hi ha menys i s’acumula en menys mans. Paga la pena remarcar que malgrat la competència al voltant de les activitats pesqueres no és municipal, el Consistori sempre hi ha mostrat un interès nul.

Per últim, resulta significatiu que a la ciutat hi hagi un regidor de parcs i jardins però no n’hi hagi cap d’activitats agràries o d’agricultura. Reflecteix, si més no, la manca d’interès que desperta.

b) Sector Secundari

Tal i com hem explicat, Tarragona és una ciutat que sembla ballar al compàs que li marca la indústria química a mans de grans multinacionals. Entre les indústries actuals als voltants de la ciutat podem trobar Repsol, Dow, BASF, Bayer, CLH, Ercros, etc. És evident que generen una gran ocupació directa i indirecta, però desconeixem els costos mediambientals i per a la salut humana que se’n deriven.

Paga la pena remarcar que, malgrat la quantitat d’indústries químiques a la ciutat, no comptem amb cap mena d’estudi en profunditat sobre els efectes dels residus que permanentment emeten. La Plataforma Cel Net ha impulsat estudis d’aquesta mena al voltant de Polígon Nord i (Constantí- Perafort- El Morell- Vilallonga) però l’Ajuntament de la nostra ciutat no ha trobat pertinent encomanar un estudi per a la nostra ciutat. No podem passar per alt, però, que als estudis estatals sobre índexs de càncer la demarcació de Tarragona encapçala rànquings, així com el fet que la Canonja sigui el poble de l’estat amb major taxa d’asma infantil. Els estudis reglats es fan bàsicament en el món de la indústria pesada i en cap cas contemplen les possibilitats per a avançar cap a una reordenació del teixit productiu.

En quant al negoci del totxo, com també hem indicat, ja no representa la font inesgotable d’ocupació (i d’especulació) que ens havien venut des dels mitjans de comunicació. Ans al contrari, ha deixat a l’atur a bona part de la població expulsada del mercat de treball, amb unes particularitats dramàtiques: persones (homes, majoritàriament) poc qualificades, amb família que depenien del seu sou, i que s’havien hipotecat per a comprar la nombrosa obra nova que paradoxalment havia construït.

c) Sector Terciari

A banda de la indústria, Tarragona també es caracteritza per ser un municipi turístic, com qualsevol nucli costaner. Si bé tenim la sort que el nostre no sigui un model tal i com el trobem a Salou, el cert és que no podem presumir de turisme sostenible. La nostra ciutat no presenta una oferta d’allotjaments assequibles (a l’estil dels hostels internacionals o els albergs), no fomenta una ocupació amb condicions laborals dignes i és incapaç de potenciar una ciutat que té una costa amb reductes preciosos i un patrimoni cultural, històric i arquitectònic espectacular.

D’altra banda, els diferents governs municipals han fet la mateixa aposta en relació al comerç que en la feta amb la indústria: vendre la ciutat a les grans multinacionals. Tarragona no només no potencia el petit comerç, sinó que a més, l’assetja afavorint que grans superfícies s’hi instal·lin (IKEA, Corte Inglés, Bricodepot, etc.). La situació del Mercat Central resulta paradigmàtica, en aquest sentit.

V. Algunes apostes de futur

És innegable la importància que té la indústria a la nostra ciutat, així com la dependència envers el sector terciari a la nostra ciutat. Les dificultats per a avançar cap a una reordenació del teixit productiu, però, són majoritàriament les que deriven d’una absoluta manca de voluntat política per a avançar en aquest camí.

Les conseqüències mediambientals i per a la nostra salut en cap cas poden compensar l’ocupació que genera la indústria química a la nostra ciutat. L’Ajuntament no pot cedir poder absolut a aquestes empreses multinacionals a canvi, a més, de la trista caritat que proporcionen quan arriben les festes de la ciutat, i la població tarragonina hem de ser-ne conscients. Sobretot si tenim en compte la possibilitat permanent d’experimentar una deslocalització en el moment en què resulti molt més rendible per a elles.

I és que fins i tot l’oferta educativa de la ciutat envers altres territoris va encaminada cap a aquest model productiu industrial, amb una força implantació d’estudis reglats de Cicle Formatius de Grau Mig i Superior, estudis universitaris i de formació ocupacional en la família química en comptes de procurar una altre catàleg d’estudis.

Tarragona ha d’apostar per avançar cap a un equilibri productiu, encara que avui en dia això pugui semblar una quimera. A la ciutat encara queden àrees que podrien servir per a impulsar una agricultura periurbana que se servís de mercats ambulants on vendre els productes. L’impuls dels productes de proximitat és una estratègia que s’ha posat en marxa a diverses localitats de manera exitosa, sobretot quan s’acompanyen de campanyes en favor de la sobirania alimentària.

D’altra banda, el foment de l’ocupació a la ciutat, a l’hora realitzar un reclam, s’ha de desenvolupar tenint en compte la idiosincràsia de cada empresa, el tracte dels treballadors/es i les seves condicions, etc. De la mateixa manera, l’Ajuntament podria impulsar la formació de cooperatives, xarxes de consum, etc. I en quant als serveis municipals privatitzats, no cal dir que cal apostar per una municipalització decidida d’aquests serveis: vigilància als edificis públics, neteja, jardins, manteniment, obres, gestió d’espais públics, activitats esportives, etc. Molts d’aquests serveis s’han externalitzat sense que es tingués en compte cap qüestió que anés més enllà del pressupost presentat (la majoria de vegades molt reduït a costa dels treballadors/es).

Per últim, tot i que considerem que el turisme és una activitat que també genera molta dependència i que generalment és especulativa, val a dir que una ciutat ben gestionada de cara a la seva població, potenciant les seves fortaleses, resulta molt més atractiva i més genuïna que una altra que es limita a reproduir un model de ciutat costanera. Per tant, cap apostar per una Tarragona que vetlla per les seves platges i en potencia el seu ús responsable (en forma d’esports, senderisme, etc.), la seva anella verda, la conservació de tot el patrimoni romà inclòs el teatre Romà, el Mèdol, el Fòrum o la Necròplis no només el programa Tarraco Viva; la resta de patrimoni com el de la Part Alta actualment abandonat i a mans d’especuladors (Ca la Garsa- Casa Foixa) els Masos fortificats abandonats (Mas Cosidor, Mas Sorder...), el Moll de Costa avui en mans privades de xeics àrabs... en definitiva un turisme proper, sostenible i cultural i no pas el model Port Aventura o BCN World, que no és res més que una nova venda del nostre patrimoni.